divendres, 6 de juny de 2008

Què és un diari?


Periòdic informatiu que és publicat cada dia. La típica entrada d’enciclopèdia no ens diu tota la veritat. L’essència del diari rau en la seva golafreria. Un diari s’empassa notícies, d’edicions anteriors, que dic notícies, seccions senceres, cap diari resisteix les edicions posteriors, Una u altra acabarà devorant part del seu contingut fins que al llarg d’un període no massa llarg no en quedi res, res de res. Avui, 6 de juny del 2008, encara podem llegir amb un cert interès les informacions d’aquests titulars: L’endemà del congrés d’Esquerra, Tots pendents d’ERC, Hillary donarà ple suport a Obama, El BCE es prepara per apujar els tipus d’interès al juliol, Criteria es declara pendent d’una bona oportunitat per comprar un banc a Europa. Ja podem imaginar les capçaleres de les notícies caníbals que devoraran les d’avui: La nova direcció d’Esquerra manifesta..., Hillary i Obama han acordat..., El BCE apuja els tipus... , Criteria compra el banc x.

Quina força informativa, o testimonial, els quedarà a les d’avui. Ni tan sols la de recordatori. Una vegada deglutides esdevindran un residu més amb baix contingut per reciclar, palla a la vista dels investigadors, dormiran oblidades i ignorades.

Què és un diari?

diumenge, 25 de maig de 2008

Els límits de la interpretació d’Umberto Eco


Llegir Els Límits de la interpretació ( Edicions Destino, Barcelona 1991) d’Umberto Eco ha estat, a més de la satisfacció de fer tot un munt de descobriments vers la interpretació de l’escriptura , un exercici de gimnàstica mental sostingut.

No podia imaginar les cites i referències literàries o textuals que els crítics i autors com els mateix Umberto Eco utilitzen. D’un autor menys preparat i excel·lent en diríem simplement plagis. Eco reconeix constants cites, en els textos narratius seus com El nom de la rosa, a d’altres textos aliens històricament anteriors.

També ens prevé dels excessos interpretatius com voler trobar referències maçòniques a La Divina Comèdia de Dant, o la busca d’un autor desconegut de les obres de Shakespeare.

Potser m’ha sorprès per sobre de tot la relació sempre conflictiva entre el que ell anomena la inaccessible intenció de l’autor, la discutible intenció del lector i la intenció del text; que adquireix, una vegada escrit, vida pròpia; sembla ser que per sobre de la intenció original de l’autor, perquè no sempre el que vol dir és allò que realment diu.

Tampoc té pèrdua l’excés de meravella, que ignoro si és un concepte propi d’ell o n’és manllevat, d’altres autors. Defineix L’excés de meravella com la propensió a trobar significatius els elements més aparents. És a dir si per una banda és productiu llegir sospitosament el món, de l’altra no es pot abusar i trobar indicis arreu per un excés de meravella.

Aquestes pinzellades amb poca traça difícilment poden il·lustrar la riquesa del text, al qual us encoratjo a immergir-vos-hi.

divendres, 23 de maig de 2008

Paraules oblidades



Quin és el motiu que hi hagin paraules que s’esvaeixen del parlar quotidià? Què ho fa? Els filòlegs en deuen tenir, de respostes, sinó els lexicògrafs. Amb tot i amb això no renuncio a dir-ne la meva. M’han vingut al cap dos exemples: tabalot i rebombori. Indocumentat com sóc en la matèria, abans de seguir, he volgut verificar la seva presència a Internet. I sí que hi són, ara bé d’una altra faixó. Més aviat com a textos gravats a qualsevol làpida. Ja se sap! A Internet i a l’estiu tota cuca viu.

Com hem de dir tabalot en algú, terme sobretot utilitzat per qualificar les accions irreflexives amb resultats dolents de la canalla; quan les reflexions dirigides a la quitxalla estan desprestigiades del tot, i allò de: al pa pa i al vi vi són figues d’un altre paner.

Cas diferent és el de rebombori, aquesta paraula essent rural sobretot (on es pot detectar un rebombori si no és en un ambient silenciós, de poc soroll) ha deixat de tenir sentit en un món urbanitzat on el rebombori hi es consubstancial, de manera que esdevé banal senyalar-lo amb un mot. Tanmateix tenim més a mà la paraula soroll, curta i eficaç.

Sigui com sigui no em direu que no són les dues boniques i sonores: rebombori, tabalot, tabalot, rebombori, rebombori, tabalot...

dijous, 22 de maig de 2008

Un punt a l'espai

És com si et moguessis d’acord a la proximitat o llunyania d’un punt imaginari a l’espai. Digues-li: il·lusions, expectatives, normes, obligacions, necessitats, moda... El teu benestar es inversament proporcional a la distància que hi ha des de la teva situació al punt.

Hom prova de realitzar moviments d’aproximació al referent. Els factors externs que no controles distorsionen de tant en tant el teu esforç. La cosa va a pitjor quan el punt esmentat segueix una trajectòria arbitrària. Hi ha qui llegeix l’horòscop cada matí.

dimecres, 21 de maig de 2008

Textos exquisits

Entremig d’una busca constant de textos que m’il·luminin una mica més en l’art de saber representar mitjançant paraules escrites pensaments o esdeveniments amb aquesta nostra malaguanyada llengua, em ve al davant del navegador la tesi de la Doctora Núria Alturo Monné: La semàntica verbal del català, text de consulta oberta infreqüent, i comprovo que encara es pot aprendre amb un relat exquisit. Hi navego, en un mar de conceptes intuïts, sempre en perill de naufragi. I em resta temps encara de seguir aprenent-me’l.

A la biblioteca de Santa hi trobo exposada Les Closes, narració de Maria Àngels Anglada. Fullejo el llibre tot just per descubrir-hi un llenguatge rústic i acurat amb coses antigues del dinou, dos segles enrere, una altra de les meves dèries, amb expressions exquisides com: “El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers, i de freixes que clouen els prats...”. Me l’emporto en préstec amb cinc llibres més. Només demano temps per poder assaborir-los.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Ponts trencats sobre aigües turbulents

Els romans d’una banda i els ibers a l’altra, hom té la sensació d’experimentar un déjà vu. Manolo Tomàs, l’Astèrix, o si ho preferiu el Ramon Cabrera d’aquest guió haurà de convèncer primer la tribu, o les diferents partides, i buscar, després, aliats en terreny enemic. Persuadir Barcelona tan maltractada darrerament serà la tasca més dificultosa, no n’hi haurà prou amb frases com: nova cultura de l’aigua, el riu és vida, o passejar el nus gordià. Cal ser més clar, més pedagògic que l’enemic.

Qualificar el contendent de traïdor no ajuda. Aquesta no és una guerra de guerrilles. Les ciutats volen seguir creixent i els pobles es volen convertir en ciutats. S’haurà de lluitar casa per casa, és una guerra urbana i de posicions, s’ha d’avançar aconseguint el màxim espai social possible. Tomàs té al seu favor conèixer bé el guió, no haver baixat mai la guàrdia mentre a les Terres de l’Ebre els ciutadans delegaven a l’estat la defensa del riu amb el vot massiu als socialistes.

Una vegada més el territori contra tothom. No m’ha estranya gens, és una constant històrica. Quan encara està pendent la neteja dels sediments contaminats de l’Ebre a Flix, i és calent l’assumpte de la migració lliure de les partícules radioactives de la nuclear d’Ascó.

Em temo que amb mentides i amb intencions dissimulades des dels governs només han aconseguit volar els ponts. Caldrà un canvi radical de talante per persuadir la gent de l’Ebre de no anar a la guerra.

dissabte, 19 d’abril de 2008

Ara parlo jo

Charlie Reixach treu al carrer el llibre amb l’intel·ligent títol d’Ara parlo jo publicat per l’editorial Ara Llibres. He llegit la referència d’aquesta opera prima a Internet i m’ha sobtat la contundència de la cita de la pàgina 128: « De petit ja tenia clara una cosa: volia ser futbolista. I no només ho tenia clar, sinó que estava convençut que me’n sortiria. Sempre ho vaig saber. Per què? Ho sentia dins meu. I ho veia. Per això, pràcticament res del que m’ha passat a la vida m’ha sorprès. Sabia que triomfaria al món del futbol... »

Reixac era el jugador favorit d’un servidor. Quan la família es va traslladar a Barcelona des del Montsià, una de les meves activitats lúdiques de cap de setmana consistia a esmunyir-se, amb un bon amic, per sota d’un tros de tanca malmesa del Camp Nou, prou lluny del personal de la casa. Hi havia una doble emoció en la feta, no cal explicar-ho.

Que fos un jugador criticat encara l’enlairava més, sobretot quan aconseguia fer un gol sense despentinar-se gaire, cosa que contra tota lògica a molta gent li semblava un demèrit. El batallador Kubala corresponia als temps heroics de mon pare. Reixac ja anava bé en aquella època on el gris era el color dominant, li donava color, feia els gols amb tiralínies com si no costés, com si fos fàcil. Així ho veia jo i així ho recordo, es possible que les anteriors conclusions siguin el resultat d’haver-li vist fer només uns quants gols, una mostra escadussera, en un temps curt de la seva llarga carrera esportiva.

No volia, quan m’he posat a teclejar, parlar de Reixac, és el títol paradigmàtic del seu llibre: Ara parlo jo que pretenia utilitzar com a bumerang contra alguns caps il·luminats que avui i ahir i abans d’ahir pensen i pensaven sense dir-ho: ara parlo jo, ara parlo jo... emmirallats en les pròpies biografies tristes, grises sense color. No diré noms ni del món de la política ni de la premsa, però la llista seria llarga, llarguíssima.

I ara que he rellegit aquest text pretensiós potser m’hi afegiria.

dissabte, 1 de març de 2008

Llengües que moren

Feia dies que no passava per la biblioteca de Santa, l’ordinador de sobretaula ocupat m’ha fet decidir. He agafat l’edició de febrer de l’Avenç amb desgana. La combinació del títol Les llengües de França amb el cognom de Joan Daniel Bezsonoff atreu la meva atenció.

La varietat lingüística encara subsistent a l’estat veí, i el seu testimoni directe m’encanten. El cors, el bretó, les variants de l’occità, gascona i llemosina.

Deliciós quan explica per acabar el benestar de les visites a la casa dels seus amics a Fabrezà: “ mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, d’occità i de català... A casa seva el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida, trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.


dimecres, 27 de febrer de 2008

Somnis elèctrics

Em van semblar fora de lloc les al·lucinacions noctàmbules d’en Robert, ni que sigui adormit la seva tendència és a desvariejar, li tinc dit, i no sembla impressionar-se, per les meves observacions. Avui hi ha tornat, no fa més d’una hora, quan he tret a passejar la Laika, en girar cap al carrer Picasso, l’he vist mentre pujava la costereta esbufegant. A la mà dreta portava un diari que estrenyia com si volgués impedir que s’escapés, ha arribat a la meva alçada, i de cop m’ha plantificat el diari davant del nas. Mira, mira que diu – insistia brandant el manyoc de paper a sobre dels meus ulls -. Primer calma’t i després explica’t -li he remarcat amb un to de veu adient-. Noruega crea un refugi per a les llavors de tot el planeta – M’ha llegit literalment - . I que hi pinto jo en tot això? ¿ No m’estaràs fent responsable de la desaparició de la flora del món mundial?

Ni m’ha escoltat, portava un discurs dels seus per abocar-me, i me l’ha abocat, i tant si me l’ha abocat: que si li agradaria viure dins de 2000 anys per veure com va el projecte, que si s’havia començat a imaginar com seria el món aleshores, que si no hi haurà cotxes, que si tots es teletranspotaran, que això produiria nous problemes, perquè en teltransportar-se hi haurà pèrdues d’informació i canvis de personalitat, que si hom es podria transforma en un altre. Com he pogut l’he anat parant, poc a poc, i l’he tallat del tot amb una de les meves observacions estúpides que amb ell li van com anell al dit. Escolta, li he dit solemne. Com vols que em preocupi pel que passarà d’aquí a 2000 anys, si ni tan sol sé com anirà el tren de la Llagosta demà pel matí.

Ha tallat en sec, ni una paraula més, només li he sentit “fotre”, ha girat cua i m’ha deixat amb la silenciosa companyia de la Laika. Aleshores, amb aquella pau somorta del carrer Piucasso a l’hora baixa, sembla que he trobat a faltar les seves dèries i m’he posat a imaginar l’estació de la Llagosta d’aquí a 2000 anys: la màquina cancel·ladora de fora la caseta seguia sense arreglar, l’Organisme gestor del sector Nord-oriental de la península Ibèrica estava negociant el traspàs de les llançadores de proximitat, la caseta igual de llefiscosa... La vibració del mòbil a les 6,30 m’ha despertat, les noticies anaven desgranant les habituals desgràcies. No hi havia novetat en els trens de rodalies. Justa la fusta avui tornaria a arribar tard al treball.

dimarts, 26 de febrer de 2008

Els somnis elèctrics de Robert Lasantiga

En Robert no hi voldria ser aquí i ara, a Barcelona, voldria viure en un altre lloc o sofrir un desplaçament en el temps. Que en seria de llarga la llista si demanéssim opinions. Hi és a contracor, cosa que fa que tregui guspires, i foc pels queixals sovint. Que n’és de babau. Encara ningú li ha sabut plantificar: “que a lo hecho pecho“. Porta una dècada descol·locat. I no es capaç d’entendre que és un mal general. Aquest matí m’ha explicat que havia tingut uns somni raríssim. És veu que feia una sortida de col·legi a Port Aventura, cosa gens estranya si no fos que fa més de vint anys que va acabar Dret. Entrava en una atracció dita La Cova i sortia en una altre planeta amb una atmosfera sobrecarregada d’electricitat, amb llamps i trons sense parar; i fot-li a ploure. -Noi- li he dit-. Això t’ha sortit de la por obsessiva de que ens quedem aquest estiu sense aigua. – No ho sé- m’ha contestat -. L’únic que et puc dir es que m’ha agradat, hi havia una vall tota plena de cases excavades a la roca. I no creguis que eren troglodites, no. Era una civilització més avançada que la nostra que ja estava de tornada, fins i tot havien reduït en varies generacions la població per no ser un llast per al seu planeta. Després he sentit un soroll com un timbre he sortit d’una de les cases i resulta que m’he vist davant la porta de Caixafòrum, el mòbil vibrava com un boig i m’he desempallegat dels llençols com he pogut. La crua i odiosa realitat, tenia un cas de divorci exprés, he agafat la cartera i he sortit corrents. Portava sabates de diferents models però sóc tant insignificant que ningú se n’ha adonat. T’ho pots creure?- M’ha preguntat amb aire de resignació.

dijous, 21 de febrer de 2008

Autors en busca de lectors

Morir d’èxit. Més d’un bloc ha plegat perquè els comentaris que li han penjat comprometien l’autor. D’altres comentaristes fan acte de presència per promocionar el seu. La majoria de blocaires entre els que m’incloc no tenen audiència. I quan tens audiència no pots treure’n cap conclusió clara o satisfactòria. Que com puc opinar si no tinc audiència? No he dit que no tingui audiència, he dit que no tinc audiència com a blocaire.

En ser gat vell a Internet, encara recordo les navegacions heroiques des de Compuserve amb el Mosaic i amb Gopher, hem pogut aconseguir un petit nínxol, tot fent cas en aquella dita castellana "Quien da primero da dos veces". Un domini amb subsistència assegurada encara que no hi digui res: historia.org, un vell projecte adormit, cansat. Amb 1.596 visites el mes de gener i amb 16.539 acumulades entre març del 2007 i el dia d’avui.
Ara la cosa té gràcia, quan analitzes les visites et trobes que la majoria procedeixen de servidors pl. Són de polonesos reals. El domini d’un polonès virtual visitat pels autèntics.

historia.org

dimecres, 20 de febrer de 2008

L'AVE

El tren d’alta velocitat era avui a l’estació de Sants, davant mateix de l’andana on agafo el tren de Vich, el segle XXI i el XIX tan a prop un de l’altre, qui ho havia de dir. Anit vaig demanar la càmera digital a la noia, que va passar el cap de setmana a Ulldecona. Em va ensenyar la filmació d’una perdiu, deuria estar ferida perquè es va deixar apropar sense arrancar a volar. Mon pare presumia de matar-les al vol amb l’agilitat de caçador expert, ma filla compadia el pobre animal, alguna cosa hem avançat.

El regional que passa per Ulldecona tarda tres hores en arribar-hi. És a dir està més a prop Madrid de Barcelona que no pas Ulldecona. això ho han entès els de la Caixa, sinó visiteu Caixa Forum Madrid. I no ús explico que, avui mentre arribava l'AVE, el tren de Sant Celoni entre d'altres s'endarreria mitja hora.


dimarts, 19 de febrer de 2008

El segrest de diòxid de carboni

No sé si riure o plorar, jo ja no tinc edat per aquestes males notícies. Em trobo avui a la bústia el setmanari L'ebre del 15 de febrer. A la pàgina 35 una notícia delirant, La Terra Alta podria acollir un dipòsit subterrani de diòxid de carboni.

Entre Batea i la Pobla de Massaluca se situaria la deixalleria de CO2. Sembla ser que ja estan distribuïdes la resta d’ubicacions. Es Tractaria de restar contaminació a l’atmosfera, emmagatzemant-la sota terra. La pobra Batea va ser una de les poblacions que més va sofrir les depredacions durant la guerra del Francès; a sac, quan arribaven els napoleònics i, manu militari, per mantenir les tropes amigues. He llegit les lamentacions d’aquella època, de puño y letra, dels regidors d’aleshores i feien pena. Ara, que la vulguin convertir en una reserva de contaminació atmosfèrica, no té nom.

Als caps pensants els ha donat per l’underground, després de la planta de gas de vora Alcanar. Com no se'ls ha acudit fer pisos soterrats i baratets per a la joventut.

diumenge, 17 de febrer de 2008

L'extrem sud

Aquesta setmana, he escoltat dues referències geogràfiques en relació a les terres més meridionals de Catalunya, altrament conegudes com Les Terres de l'Ebre. Denominació generalment acceptada, encara que no reconeguda institucionalment. Escolto a La Plana ràdio l’expressió: l’emissora del sud de Catalunya. Si considerem que està emetent des de Santa Bàrbara, població del Montsià, sembla una descripció geogràfica correcta, res a dir. En canvi, en una emissora Barcelonesa escolto que no plourà a Catalunya, que només hi haurà pluges, a l’extrem sud de Catalunya, als Ports, i que el pantà d'Ulldecona està ple. Un servidor que ha comés el pecat de tenir una petita segona residència a Ulldecona, demano perdó mil vegades per tenir una segona residència quan hi ha qui no te pis, pensa si quan es desplaça des de Santa Perpètua, des del Vallès Occidental, en aquella població tan allunyada del centre del món, viatge de no més de dues hores en cotxe, viatja a l’extrem sud, a una mena de Patagònia catalana, o potser a les terres Australs o està realitzant el viatge del capità Cook sense saber-ho. Servidor no coneix gaire la Catalunya Pirinenca, no he anat mai a Sort a comprar loteria a La Bruixa, però mai se m’acudiria dir que està a l’extrem nord.

Em va molestar l’expressió extrem sud perquè encara hi ha una mentalitat residual en sectors de la ciutadania barcelonina, per a la qual el territori més enllà de Port Aventura és terra ignota. Com si els catalans i catalanes poguéssim menystenir ni un pam del nostre petit país.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Impressions

Sembla que a una certa edat ja no ens hauríem d’impressionar gaire bé de res. He deixat l’antivíric escanejant i esborrant una plaga de troians, amb la decisió d’anar a comprar el diari i el pa com cada dissabte, davant del quiosc en remenar les butxaques m’he adonat que no portava la cartera i, en calderilla, tot el meu capital no passava d’un euro, mentre prenia la transcendent decisió de comprar o l'Avui o la barra de quart, he escoltat comentar al quiosquer, amb un castellà d’accent andalús, la parla dominant aquí a La Mogoda. la Vanguardia sortirà en castellà i en català com el Periodico, "si ahora ya se vende poco".
He agafat el diari, he pagat, fullejo, paro en un entrevista a Joaquim Horta, poeta i editor, feta per David Castillo, que porta un títol dur: "No sé si ens vam equivocar lluitant tan fort per Catalunya", Arribo a la darrera qüestió. David Castillo li pregunta- Com veu el país actual? -Horta contesta sense pietat - Per mi, Catalunya es va acabar l’any 39. I ho repetiré tantes vegades com calgui: amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona es va acabar la societat catalana. M'ha deixat fet pols. Ara bé, Déu estreny però no ofega. Segueixo passant fulles, i bes per on, un article de Montse Frisach - Memòrias amb humor - vers un altre veterà, Joaquim Muntanyola, dibuixant del Be Negre, Patufet i TBO, creador de personatges entranyables com Josechu el vasco. Absolutament optimista als seus 93 anys comenta amb fina ironia - "Ja se que això no pot durar gaire, però m’estic acomiadant del món d’una manera agradable. M’agrada riure, menjar, veure, i tinc nous amics jovenets de 80 anys".

dijous, 14 de febrer de 2008

Converses robades

No acostumo a parar l’orella al tren, quan vaig a treballar, més aviat viatjo mig endormiscat, de peu, penjat com un pernil de la barra, que subjecta el sostre entre porta i porta, amb poques possibilitats de "pillar" un seient fins a l’estació del passeig de Gràcia, i els/les xerraires de bon matí em posen dels nervis. Avui ha estat tot ben diferent. D’entrada, un pare, darrera meu, alliçonava sa filla; ella li enunciava la llista d’amigues, el pare li ha preguntat si encara anava amb una determinada companya... la cosa que es feia densa ha acabat, per a mi, amb una d’aquelles frases salomòniques que de tant en tant ens agrada dir als pares: ... sí, quan estàs en el seu interès molt bé però quan ja no interesses et donen la patada. He pensat que aquella xiqueta, segurament amb presses d’entrar a l’adolescència, quedava a anys llum de les reflexions paternes. I jo me he allunyat buscant un espai més asssosegat al vagó, moviment premiat amb un seient buit i tranquil. La tranquil·litat si més no ha durat poc. Una colla sorollosa i amb humor ha pujat abans d’entrar a Barcelona, pel tipus de comentaris, estic per afirmar que eren mestres de la pública, avui en vaga, o no; fins i tot s’han posat a explicar acudits. Cal remarcar que l’ambient normal d’un tren de "commuters" és el silenci d'una biblioteca d’estudiosos i lletraferits. Un dels acudits venia a dir, en castellà: Sabes por qué de un conejo y un gallo que han nacido el mismo día y a la mima hora, al cabo de dos años justos, el gallo es mas viejo... porque el gallo tiene diez años...y pico. L’altre acudit, també en castellà, explicat per la mateixa dona, no era pas tan subtil: Sabes en que se parece un hombre a un restaurante chino... En que empiezas con el rollito de primavera y terminas con el cerdo agridulce.

No se si preguntar-li a la meva mitja taronja quan arribi si ja estic en la fase del porc agredolç.

dimecres, 13 de febrer de 2008

El Circ com a metàfora

Aquest matí a les 7'50 el tren, que ensenyava el llum minúscul de lluny, encara no havia arribat a la Llagosta. La Laika desconcertada que a l'esplanada de davant l'estació hagués aparegut del no res un circ a mig muntar i una pila de caravanes, ha començat a bordar sense parar. L'he entès, quelcom amenaçava el territori del seu passeig matutí. No he pogut evitar de pensar en la quantitat de circs que ens munten i com no parem, també nosaltres, de bordar a tort i a dret. Com m'agradaria de pertànyer a un país "normal" d'una vegada, i no sentir-me, amb raó o sense, amenaçat; ni haver de bordar sense parar com ara mateix.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Els dies i les hores

Aquest matí el tren ha arribat a la Llagosta amb retard. Quan el dia comença malament, opino, temo, es ja una superstició en mi, que seguirà igual de torçat. No l'he errat gaire, però si he de fer cas en aquestes presentacions PowerPoint tan edulcorades, que ens envien els amics i les amigues, potser sóc una mica pessimista, i el dia, de fet, ha estat un dia com tants d'altres; és a dir, anar a treballar, tornar a casa, treure la gosa, actualitzar el fotoblog, escriure quatre paraules aquí i preguntar-te: Com anirà demà el tren?

divendres, 25 de gener de 2008

Terror

Terror és el missatge repetit, una i altra vegada, ahir i avui, la premsa ha de vendre paper amb lletres i aquestes fan fila desesperadament per tal de no néixer orfes de lectors. La radio i la televisió no defrauden la tendència general d'un periodisme trist.