dimecres, 27 de febrer de 2008

Somnis elèctrics

Em van semblar fora de lloc les al·lucinacions noctàmbules d’en Robert, ni que sigui adormit la seva tendència és a desvariejar, li tinc dit, i no sembla impressionar-se, per les meves observacions. Avui hi ha tornat, no fa més d’una hora, quan he tret a passejar la Laika, en girar cap al carrer Picasso, l’he vist mentre pujava la costereta esbufegant. A la mà dreta portava un diari que estrenyia com si volgués impedir que s’escapés, ha arribat a la meva alçada, i de cop m’ha plantificat el diari davant del nas. Mira, mira que diu – insistia brandant el manyoc de paper a sobre dels meus ulls -. Primer calma’t i després explica’t -li he remarcat amb un to de veu adient-. Noruega crea un refugi per a les llavors de tot el planeta – M’ha llegit literalment - . I que hi pinto jo en tot això? ¿ No m’estaràs fent responsable de la desaparició de la flora del món mundial?

Ni m’ha escoltat, portava un discurs dels seus per abocar-me, i me l’ha abocat, i tant si me l’ha abocat: que si li agradaria viure dins de 2000 anys per veure com va el projecte, que si s’havia començat a imaginar com seria el món aleshores, que si no hi haurà cotxes, que si tots es teletranspotaran, que això produiria nous problemes, perquè en teltransportar-se hi haurà pèrdues d’informació i canvis de personalitat, que si hom es podria transforma en un altre. Com he pogut l’he anat parant, poc a poc, i l’he tallat del tot amb una de les meves observacions estúpides que amb ell li van com anell al dit. Escolta, li he dit solemne. Com vols que em preocupi pel que passarà d’aquí a 2000 anys, si ni tan sol sé com anirà el tren de la Llagosta demà pel matí.

Ha tallat en sec, ni una paraula més, només li he sentit “fotre”, ha girat cua i m’ha deixat amb la silenciosa companyia de la Laika. Aleshores, amb aquella pau somorta del carrer Piucasso a l’hora baixa, sembla que he trobat a faltar les seves dèries i m’he posat a imaginar l’estació de la Llagosta d’aquí a 2000 anys: la màquina cancel·ladora de fora la caseta seguia sense arreglar, l’Organisme gestor del sector Nord-oriental de la península Ibèrica estava negociant el traspàs de les llançadores de proximitat, la caseta igual de llefiscosa... La vibració del mòbil a les 6,30 m’ha despertat, les noticies anaven desgranant les habituals desgràcies. No hi havia novetat en els trens de rodalies. Justa la fusta avui tornaria a arribar tard al treball.