diumenge, 20 d’abril de 2008

Ponts trencats sobre aigües turbulents

Els romans d’una banda i els ibers a l’altra, hom té la sensació d’experimentar un déjà vu. Manolo Tomàs, l’Astèrix, o si ho preferiu el Ramon Cabrera d’aquest guió haurà de convèncer primer la tribu, o les diferents partides, i buscar, després, aliats en terreny enemic. Persuadir Barcelona tan maltractada darrerament serà la tasca més dificultosa, no n’hi haurà prou amb frases com: nova cultura de l’aigua, el riu és vida, o passejar el nus gordià. Cal ser més clar, més pedagògic que l’enemic.

Qualificar el contendent de traïdor no ajuda. Aquesta no és una guerra de guerrilles. Les ciutats volen seguir creixent i els pobles es volen convertir en ciutats. S’haurà de lluitar casa per casa, és una guerra urbana i de posicions, s’ha d’avançar aconseguint el màxim espai social possible. Tomàs té al seu favor conèixer bé el guió, no haver baixat mai la guàrdia mentre a les Terres de l’Ebre els ciutadans delegaven a l’estat la defensa del riu amb el vot massiu als socialistes.

Una vegada més el territori contra tothom. No m’ha estranya gens, és una constant històrica. Quan encara està pendent la neteja dels sediments contaminats de l’Ebre a Flix, i és calent l’assumpte de la migració lliure de les partícules radioactives de la nuclear d’Ascó.

Em temo que amb mentides i amb intencions dissimulades des dels governs només han aconseguit volar els ponts. Caldrà un canvi radical de talante per persuadir la gent de l’Ebre de no anar a la guerra.

dissabte, 19 d’abril de 2008

Ara parlo jo

Charlie Reixach treu al carrer el llibre amb l’intel·ligent títol d’Ara parlo jo publicat per l’editorial Ara Llibres. He llegit la referència d’aquesta opera prima a Internet i m’ha sobtat la contundència de la cita de la pàgina 128: « De petit ja tenia clara una cosa: volia ser futbolista. I no només ho tenia clar, sinó que estava convençut que me’n sortiria. Sempre ho vaig saber. Per què? Ho sentia dins meu. I ho veia. Per això, pràcticament res del que m’ha passat a la vida m’ha sorprès. Sabia que triomfaria al món del futbol... »

Reixac era el jugador favorit d’un servidor. Quan la família es va traslladar a Barcelona des del Montsià, una de les meves activitats lúdiques de cap de setmana consistia a esmunyir-se, amb un bon amic, per sota d’un tros de tanca malmesa del Camp Nou, prou lluny del personal de la casa. Hi havia una doble emoció en la feta, no cal explicar-ho.

Que fos un jugador criticat encara l’enlairava més, sobretot quan aconseguia fer un gol sense despentinar-se gaire, cosa que contra tota lògica a molta gent li semblava un demèrit. El batallador Kubala corresponia als temps heroics de mon pare. Reixac ja anava bé en aquella època on el gris era el color dominant, li donava color, feia els gols amb tiralínies com si no costés, com si fos fàcil. Així ho veia jo i així ho recordo, es possible que les anteriors conclusions siguin el resultat d’haver-li vist fer només uns quants gols, una mostra escadussera, en un temps curt de la seva llarga carrera esportiva.

No volia, quan m’he posat a teclejar, parlar de Reixac, és el títol paradigmàtic del seu llibre: Ara parlo jo que pretenia utilitzar com a bumerang contra alguns caps il·luminats que avui i ahir i abans d’ahir pensen i pensaven sense dir-ho: ara parlo jo, ara parlo jo... emmirallats en les pròpies biografies tristes, grises sense color. No diré noms ni del món de la política ni de la premsa, però la llista seria llarga, llarguíssima.

I ara que he rellegit aquest text pretensiós potser m’hi afegiria.