diumenge, 20 d’abril de 2008

Ponts trencats sobre aigües turbulents

Els romans d’una banda i els ibers a l’altra, hom té la sensació d’experimentar un déjà vu. Manolo Tomàs, l’Astèrix, o si ho preferiu el Ramon Cabrera d’aquest guió haurà de convèncer primer la tribu, o les diferents partides, i buscar, després, aliats en terreny enemic. Persuadir Barcelona tan maltractada darrerament serà la tasca més dificultosa, no n’hi haurà prou amb frases com: nova cultura de l’aigua, el riu és vida, o passejar el nus gordià. Cal ser més clar, més pedagògic que l’enemic.

Qualificar el contendent de traïdor no ajuda. Aquesta no és una guerra de guerrilles. Les ciutats volen seguir creixent i els pobles es volen convertir en ciutats. S’haurà de lluitar casa per casa, és una guerra urbana i de posicions, s’ha d’avançar aconseguint el màxim espai social possible. Tomàs té al seu favor conèixer bé el guió, no haver baixat mai la guàrdia mentre a les Terres de l’Ebre els ciutadans delegaven a l’estat la defensa del riu amb el vot massiu als socialistes.

Una vegada més el territori contra tothom. No m’ha estranya gens, és una constant històrica. Quan encara està pendent la neteja dels sediments contaminats de l’Ebre a Flix, i és calent l’assumpte de la migració lliure de les partícules radioactives de la nuclear d’Ascó.

Em temo que amb mentides i amb intencions dissimulades des dels governs només han aconseguit volar els ponts. Caldrà un canvi radical de talante per persuadir la gent de l’Ebre de no anar a la guerra.