diumenge, 25 de maig de 2008

Els límits de la interpretació d’Umberto Eco


Llegir Els Límits de la interpretació ( Edicions Destino, Barcelona 1991) d’Umberto Eco ha estat, a més de la satisfacció de fer tot un munt de descobriments vers la interpretació de l’escriptura , un exercici de gimnàstica mental sostingut.

No podia imaginar les cites i referències literàries o textuals que els crítics i autors com els mateix Umberto Eco utilitzen. D’un autor menys preparat i excel·lent en diríem simplement plagis. Eco reconeix constants cites, en els textos narratius seus com El nom de la rosa, a d’altres textos aliens històricament anteriors.

També ens prevé dels excessos interpretatius com voler trobar referències maçòniques a La Divina Comèdia de Dant, o la busca d’un autor desconegut de les obres de Shakespeare.

Potser m’ha sorprès per sobre de tot la relació sempre conflictiva entre el que ell anomena la inaccessible intenció de l’autor, la discutible intenció del lector i la intenció del text; que adquireix, una vegada escrit, vida pròpia; sembla ser que per sobre de la intenció original de l’autor, perquè no sempre el que vol dir és allò que realment diu.

Tampoc té pèrdua l’excés de meravella, que ignoro si és un concepte propi d’ell o n’és manllevat, d’altres autors. Defineix L’excés de meravella com la propensió a trobar significatius els elements més aparents. És a dir si per una banda és productiu llegir sospitosament el món, de l’altra no es pot abusar i trobar indicis arreu per un excés de meravella.

Aquestes pinzellades amb poca traça difícilment poden il·lustrar la riquesa del text, al qual us encoratjo a immergir-vos-hi.

divendres, 23 de maig de 2008

Paraules oblidades



Quin és el motiu que hi hagin paraules que s’esvaeixen del parlar quotidià? Què ho fa? Els filòlegs en deuen tenir, de respostes, sinó els lexicògrafs. Amb tot i amb això no renuncio a dir-ne la meva. M’han vingut al cap dos exemples: tabalot i rebombori. Indocumentat com sóc en la matèria, abans de seguir, he volgut verificar la seva presència a Internet. I sí que hi són, ara bé d’una altra faixó. Més aviat com a textos gravats a qualsevol làpida. Ja se sap! A Internet i a l’estiu tota cuca viu.

Com hem de dir tabalot en algú, terme sobretot utilitzat per qualificar les accions irreflexives amb resultats dolents de la canalla; quan les reflexions dirigides a la quitxalla estan desprestigiades del tot, i allò de: al pa pa i al vi vi són figues d’un altre paner.

Cas diferent és el de rebombori, aquesta paraula essent rural sobretot (on es pot detectar un rebombori si no és en un ambient silenciós, de poc soroll) ha deixat de tenir sentit en un món urbanitzat on el rebombori hi es consubstancial, de manera que esdevé banal senyalar-lo amb un mot. Tanmateix tenim més a mà la paraula soroll, curta i eficaç.

Sigui com sigui no em direu que no són les dues boniques i sonores: rebombori, tabalot, tabalot, rebombori, rebombori, tabalot...

dijous, 22 de maig de 2008

Un punt a l'espai

És com si et moguessis d’acord a la proximitat o llunyania d’un punt imaginari a l’espai. Digues-li: il·lusions, expectatives, normes, obligacions, necessitats, moda... El teu benestar es inversament proporcional a la distància que hi ha des de la teva situació al punt.

Hom prova de realitzar moviments d’aproximació al referent. Els factors externs que no controles distorsionen de tant en tant el teu esforç. La cosa va a pitjor quan el punt esmentat segueix una trajectòria arbitrària. Hi ha qui llegeix l’horòscop cada matí.

dimecres, 21 de maig de 2008

Textos exquisits

Entremig d’una busca constant de textos que m’il·luminin una mica més en l’art de saber representar mitjançant paraules escrites pensaments o esdeveniments amb aquesta nostra malaguanyada llengua, em ve al davant del navegador la tesi de la Doctora Núria Alturo Monné: La semàntica verbal del català, text de consulta oberta infreqüent, i comprovo que encara es pot aprendre amb un relat exquisit. Hi navego, en un mar de conceptes intuïts, sempre en perill de naufragi. I em resta temps encara de seguir aprenent-me’l.

A la biblioteca de Santa hi trobo exposada Les Closes, narració de Maria Àngels Anglada. Fullejo el llibre tot just per descubrir-hi un llenguatge rústic i acurat amb coses antigues del dinou, dos segles enrere, una altra de les meves dèries, amb expressions exquisides com: “El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers, i de freixes que clouen els prats...”. Me l’emporto en préstec amb cinc llibres més. Només demano temps per poder assaborir-los.