diumenge, 25 de maig de 2008

Els límits de la interpretació d’Umberto Eco


Llegir Els Límits de la interpretació ( Edicions Destino, Barcelona 1991) d’Umberto Eco ha estat, a més de la satisfacció de fer tot un munt de descobriments vers la interpretació de l’escriptura , un exercici de gimnàstica mental sostingut.

No podia imaginar les cites i referències literàries o textuals que els crítics i autors com els mateix Umberto Eco utilitzen. D’un autor menys preparat i excel·lent en diríem simplement plagis. Eco reconeix constants cites, en els textos narratius seus com El nom de la rosa, a d’altres textos aliens històricament anteriors.

També ens prevé dels excessos interpretatius com voler trobar referències maçòniques a La Divina Comèdia de Dant, o la busca d’un autor desconegut de les obres de Shakespeare.

Potser m’ha sorprès per sobre de tot la relació sempre conflictiva entre el que ell anomena la inaccessible intenció de l’autor, la discutible intenció del lector i la intenció del text; que adquireix, una vegada escrit, vida pròpia; sembla ser que per sobre de la intenció original de l’autor, perquè no sempre el que vol dir és allò que realment diu.

Tampoc té pèrdua l’excés de meravella, que ignoro si és un concepte propi d’ell o n’és manllevat, d’altres autors. Defineix L’excés de meravella com la propensió a trobar significatius els elements més aparents. És a dir si per una banda és productiu llegir sospitosament el món, de l’altra no es pot abusar i trobar indicis arreu per un excés de meravella.

Aquestes pinzellades amb poca traça difícilment poden il·lustrar la riquesa del text, al qual us encoratjo a immergir-vos-hi.