Entre Ulisses i Kafka

Naufragi de la pollacra-goleta Amàlia

2011-02-06T17:21:00.002+01:00

El 1845 no va ser un bon any per a les Terres de l'Ebre, el naufragi de l'Amàlia amb la pèrdua de set vides augurava mals presagis que es van anar confirmant al llarg de l'any.

El 2 de febrer de 1845 la pollacra-goleta mercant Amàlia va embarrancar a la Barra, entre les dues goles de l'Ebre, empesa d'un fort temporal del Nord, i va naufragar. L'Amàlia es dirigia des de Barcelona a Màlaga, amb destí final sembla ser que a Veracreu. De la tripulació de deu homes, va morir el capità Francisco de la Porta i sis mariners. Mentre que tres van poder ser salvats degut al valor del pràctic de la Barra Tiburci Colomer, que va ser el primer que va convidar de la platja estant a tots els mariners presents a embarcar-se amb ell per ajudar els nàufrags, així com al patró Baptista Rapeste, que el va ajudar. També es van oferir voluntaris els mariners Joan Comí, Joan Cortès i Andreu Roselló, tots de la matrícula de Tortosa.

El 25 d'agost de 1845 una Reial ordre, després del dictamen de la junta de direcció de l'Armada, concedia al pràctic Colomer i al patró Rapeste pel seu valor i contribució al salvament dels tres supervivents la creu de la marina; i un any d'abonament de campanya per optar a veterans als mariners Comí, Cortès i Roselló.

21 de juliol. Tortosa 1810

2011-01-16T10:57:00.000+01:00

Diari de Tortosa

Dia 21.

A les 10 de la nit els francesos han tornat a atacar el cap del pont, però han estat vigorosament rebutjats, sense mes pèrdua per la nostra banda, que la d'un capità i quatre soldats ferits, dos d'ells greument. Tota la guarnició gaudeix d'una completa salut, i es troba plena d'entusiasme per arribar a casos mes seriosos i decisius, El veïnat de Tortosa està animat dels mateixos sentiments patriòtics, que la guarnició, i no es queda enrere en llurs serveis. Les dones, imitadores de les seves glorioses ascendents, les quals en 1149, es van cobrir d'honor a la mateixa plaça, i distingides amb l'ordre militar de l'Hacha, pel valor amb que es van defensar dels moros des de les muralles, en intentar assaltar-les, repeteixen avui proeses semblants.

18 de juliol. Tortosa 1810

2011-01-13T19:58:00.004+01:00

Diari de Tortosa

Dia 18.
S'ha dit a la plaça l'haver arribat al Mas de Barberans, una avançada de l'Exèrcit valencià per prevenir aquella població, que no portés racions als francesos, ja que estaven per arribar forces respectables d'aquell Regne.

Dia 19.
Es confirma la veu de la propera arribada de l'Exèrcit de València als voltants d'aquesta plaça, i sabem que Suchet està a Xerta.

Dia 20.
A l'esquerra d'Aldover s'ha observat un gran fum, un paisà que ve de la masia de Bellet, assegura que els francesos han calat foc a un campament, i que se sentien lluny molts trets. La gent conjecturen, que això pugui ser, o alguna escaramussa del valent capità Busoms, la guerrilla del qual no deixa de fer mal a l'enemic, o algun xoc seriós amb la Divisió de Garcia Navarro, o Campo Verde, i encara s'avancen a dir, que la crema del campament indica, que l'enemic es disposa a llevar el setge d'aquesta plaça.

15 de juliol. Tortosa 1810

2011-01-12T19:43:00.004+01:00

Diari de Tortosa

Dia 15.
L'expressat cap feu la seva entrada pública a la Ciutat. Velasco va sortir per a Tarragona a les 3 de la tarda, bastant agreujat de la seva malaltia. Avui hem albirat més clarament les trinxeres que ha fet l'enemic.

Dia 16.
Sembla haver-se sentit un gran soroll de trets cap a la part de Tivissa; els enemics van treure alguns carros de ferits de la casa de Misericòrdia per tal de portar-los a Xerta.

Dia 17.
S'observà, que l'enemic prosseguia els treballs de les rases, i que al costat de l'hort de Giner, que està a l'esquerra del pont, havia reunit molta fusta. Sembla que en el pas de l'Ebre per Tivenys els francesos tenen ja dues barques posades amb gúmena.

Dia 12 de juliol. Tortosa 1810

2011-01-11T20:40:00.003+01:00

Diari de Tortosa

Dia 12.
A l'alba d'aquest dia, 600 soldats i alguns paisans van fer una sortida de la plaça amb ànim d'atacar l'enemic. El resultat no ens va ser favorable, Laval i Chlopiki, van carregar sobre els nostres amb forces emboscades infinitament superiors, i vam tenir 86 ferits, alguns dispersos, i de 12 a 15 morts.

Dia 13.
Els francesos es van ocupar en obrir una gran rasa des de l'hort de Giner fins a prop del riu.

Dia 14.
Va arribar a la plaça la notícia d'haver desembarcat al Fangar, el nou Governador el comte d'Alacha.

Dia 10 de juliol. Tortosa 1810

2011-01-01T13:14:00.001+01:00

Diari de Tortosa

Dia 10.
A la tarda d'aquest dia es va passar al nostre camp un alemany, va declarar que la força enemiga de Tivenys era de 2.300 homes d'infanteria i 700 cavalls, que a Xerta hi havia 30 peces d'artilleria amb 4 morters, que la força total d'una part i altra de l'Ebre era de vuit a nou mil homes d'infanteria i mil cinc-cents cavalls.

Els tortosins no desmenteixen el seu valor i patriotisme a vista dels nous perills, avui s'han deixat veure formats per companyies, que ells mateixos han aixecat amb tota regularitat i el millor ordre. Es consideren tots sense cap distinció soldats, regna una admirable harmonia entre paisans i militars.

Dia 11.
L'enemic s'ha ocupat a reconèixer el camp, ha pres mesures i n'ha aixecat plànols, sens dubte per tal d'atrinxerar-se contra els focs del pont, batre aquest punt, i mitjançant una altra línia transversal disparar contra la Ciutat.

Dia 8 de juliol. Tortosa 1810

2010-12-26T10:09:00.005+01:00

Diari de Tortosa

Dia 8.
Es tingué notícia a la plaça que una partida de francesos havia arribat a Tivenys. A les 10 de la nit atacaren amb vigor el cap del pont, i foren rebutjats amb una pèrdua considerable. El Governador Velasco, que s'havia negat a abandonar el seu lloc, malgrat el deplorable estat de la seva salut, se sentí molt alleugerat amb el fet.

Dia 9.
A les 10 de la nit l'enemic va tornar a atacar amb més furor el cap del pont, durant l'espai d'una hora el foc d'una i altra part fou infernal. Va cedir l'enemic a l'escarment de la seva temeritat, es retirà a les seves posicions, però a les 3 del matí va repetir l'atac amb major ímpetu i amb tropes de refresc. fou rebutjat completament en menys temps que la primera vegada. Patí molta pèrdua en morts i ferits, els quals van sortir a recollir amb carros i llanternes cobertes. Mentre durava el combat, el pas del pont era molt arriscat, a causa del diluvi de bales que el creuaven, però les heroiques tortosines, animades d'un esperit viril i aspirant a la glòria de les immortals Saragossanes, passaven i repassaven amb la major serenitat. Portaven aigua, vi i aiguardent als seus defensors, que lluitaven amb coratge a l'estacada i bateries. Dues d'elles foren ferides, i el govern ha recompensant el seu mèrit, tot concedint-les el noble distintiu d'una medalla d'honor, i una pensió anual de 100 lliures catalanes.

Dia 6 de juliol. Tortosa 1810

2010-12-25T23:02:00.005+01:00

Diari de Tortosa

Dia 6.
S'observà que l'enemic tenia un obús i un canó de batalló, al costat de l'església de Roquetes; les nostres artilleries van dirigir alguns tirs cap a aquell punt, i l'enemic s'afanyà a retirar les peces. A la una de la tarda s'obstinà tant una guerrilla, que va atreure l'enemic a l'abast de la nostra artilleria, de la qual, segons donà indicis, va rebre molt de mal.

Dia 7.
Prosseguiren les guerrilles sense novetat.

Dia 4 de juliol. Tortosa 1810

2010-12-24T12:49:00.011+01:00

Diari de Tortosa.

Dia 4 de juliol.
A dos quarts de nou del matí es van presentar els enemics en diverses columnes sobre la part dreta de l'Ebre, davant d'aquesta ciutat. La seva força es calculava d'uns 5.000 homes d'infanteria i 500 de cavalleria. Van ocupar al moment els ravals de Jesús i Roquetes, on hi van establir la seva major força, van fer el mateix amb totes les cases de camp immediates a la Ciutat. Els tortosins van sortir com lleons al combat, es van llançar intrèpids sobre l'enemic, li van causar notables pèrdues, i no li van permetre en tot el dia un moment de descans.

Dia 5.
Continuen les guerrilles, redoblat l'entusiasme dels paisans.

Rumore, rumore

2010-08-26T16:47:00.003+02:00

En encetar el 1838 la situació dels liberals a la dreta de l'Ebre era desesperada, només les poblacions de Gandesa, Móra d'Ebre i Amposta plantaven cara a les forces de Cabrera, el Tigre del Maestrat, pràcticament abandonades a la seva sort per les tropes governamentals de Catalunya, així com per l'exèrcit del Centre.

Des de Tortosa, on coneixien bé el valor estratègic del castell d'Amposta per a la conservació de la ciutat, El governador induït per noticies certes, o no, (que avisaven que el punt d'Amposta havia de ser lliurat per traïció a l'enemic) abans de finir el mes de gener, va posar la tropa i milícia sobre les armes, i va fer-les dirigir a l'esmentada població amb 200 soldats i la cavalleria nacional mobilitzada, comandades totes dues pel coronel de provincials senyor Mariano Canellas, amb l'encàrrec de rellevar la guarnició, i deixar el comandant d'armes i el fort en posició de frustrar les maquinacions enemigues.

Sembla que tot va anar com una seda, i que la guarnició rellevada no havia participat del complot, de manera que només va caldre arrestar el senyor rector d'Amposta i el tinent de mobilitzats, als quals se'ls va obrir una investigació pel presumpte crim de traïció.

La Torre de l'Espanyol 1847

2010-02-20T10:29:00.002+01:00

Barcelona 13 de juliol de 1847.
Al comandant de Móra d’Ebre li va arribar la notícia que els facciosos comandats per El Guerxo de la Ratera, Badia i Cendrós es trobaven a García amb uns 80 o 90 homes. Va passar a l’esquera del riu i es va dirigir a Garcia però no els va trobar, perquè s’havien dirigit a Vinebre on van derrocar la làpida de la Constitució, i van emportar-se els diners i el tabac al crit de viva Carles VI. La columna els va seguir fins que els va trobar a la Torre de l’Espanyol. Una avançada d’aquells va obrir foc contra la columna composta de tropa i mossos de l’esquadra. Sense fer cas de la forta resistència, la tropa va penetrar a 1a població desallotjant als enemics que des de les cases i carrers no paraven de disparar. El Guerxo de la Ratera amb 40 dels seus va intentar oposar-se a la marxa de la columna, tot llançant-se a baioneta calada en mig del carrer, sense aconseguir-ho. Com a resultat d’aquesta acció els facciosos van fugir, deixant dos morts, 19 armes de foc, força queviures, i va caure presoner el titulat tinent coronel senyor Manuel Sánchez, procedent de la facció de Cabrera i Basilio a la passada guerra. La columna va tenir dos granaders morts i alguns ferits que van ser traslladats a Tortosa.

Soroll d'armes

2010-02-18T20:16:00.003+01:00

Santa Magdalena (Maestrat), 11 de juliol de 1847.

En aquest moment acaben de presentar-se dos llauradors, que tornen dels molins de la Sénia i porten la notícia desagradable de que una forta columna de facciosos, el número de la qual se suposa ser de més de 500 homes, van tenir l’atreviment de travessar l’Ebre i entrar el dijous,vuit, al poble d’Ascó, situat a la vora del riu. I que van eixir en la seva persecució part de les guarnicions de Tortosa, la Sénia i Ulldecona; amb les que van tenir una forta topada, que s’assegura ha produït cinc morts dels de la darrera població. Sigui d’això el que vulgui, serà una fatalitat que la canalla prengui possessió dels ports de Benifassar i Beseit, territori aspre que, sens dubte, els protegirà, com va succeir la passada lluita, i 200 sequaços de Montemolin se’n burlaran, de 2.000 soldats de la reina.

Rumors sobre els matiners

2010-02-17T19:37:00.002+01:00

Vinaròs 9 de juliol de 1847.

Avui han corregut rumors sobre els matiners. Encara que no puc assegurar res. Diuen que han passat en aquesta part de l’Ebre uns 300 d’ells a l’alçada de Móra; si és cert, us asseguro que encara que envien en aquest Maestrat l’exèrcit expedicionari que hi ha a Portugal, no aconseguirà una victòria tan ràpida com l’ha obtingut allà, atenent les idees i misèria del país. El que hi ha de positiu és que ahir es va passar un ofici a Alcanar, (dista d’aquesta hora i mitja), Ulldecona, Sènia i la resta de pobles fortificats de la dreta de l’Ebre que pertanyen al principat de Catalunya, per tal que immediatament passessin les seves guarnicions cap a Tortosa, cosa que van fer de seguida.

D’altra banda, tampoc deixa dubte, que per la part de Tortosa hi ha hagut una acció prou renyida, però del resultat res puc dir-vos. Només puc assegurar que ha entrat a la ciutat un sergent de la tropa ferit, que es parlava que se li hauria de tallar el braç.

De la sortida de la tropa dels seus punts es fan diferents comentaris: uns diuen que si es perquè els montemolinistes han creuat el riu; altres per si es tem una conspiració a la ciutat de Tortosa. Quantes desgràcies ens prepararan els de la suprema intel•ligència.

Gandesa i Miravet 1847

2010-02-13T16:58:00.002+01:00

Gandesa, 21 d’abril de 1847.

No hi ha cap novetat en aquest país; tot segueix tranquil. Ha plogut prop de tres dies seguits, amb la qual cosa s’auguren collites abundants. No obstant això la gran carestia del pa priva moltes famílies de menjar-ne. S’espera que el preu baixi, perquè sembla que la pluja ha estat general.

Miravet, 22 d’abril.

Es gaudeix de la major tranquil•litat als partits judicial de Gandesa, i Falset, menys en allò que fa a les butxaques, que degut a les contribucions tan exorbitants ens tenen exhausts. A Mora d’Ebre s’estan fortificant dos cases pel que pugui succeir.

Eleccions. Triomf progressista a Gandesa

2010-02-12T20:17:00.000+01:00

Gandesa 11 de maig de 1847.

El resultat de l’escrutini d’avui, primer dia d’eleccions, per al diputat que ha de triar aquest districte, per haver optat pel de Tarragona el nostre Cirilo Franquet, ha estat el següent:
Electors que han pres part 100.
Candidats: Benito Vicens, 68 vots.
Comte de Ripalda, 31 vots.
Paperetes en blanc, una.

La votació d’avui crec que estarà poc concorreguda, i per tan puc assegurar que quedarà escollit el nostre representant, el senyor Benito Vicens.

Els arguments dels matiners

2010-02-11T19:53:00.001+01:00

Lleida 11 de març de 1847.

En un poble d’aquesta província farà uns sis dies va arribar un matiner de la muntanya, que va anar a parar a casa del capellà; no va sortir fins a l’endemà. I després el capellà va comptar al notari que el facciós li havia dit, que quan entressin al cap de pocs dies al poble no ofendrien els veïns, doncs venien només a alçar gent a favor del comte de Montemolin per treure els empleats que oprimeixen els pobles, perquè quan van aquests a pagar als recaptadors se’ls diu que si donen cinc mil rals de consums no pagaran mes que una curta quantitat i quedarà tant a favor del poble; infeliç qui no es conforma amb el robatori que es nota, i fins i tot quan paguen el que deuen, els cobren recàrrecs, tot despatxant-los abans per tindre eixa ganga més, i que tot ho atropellen per tal de menjar-se la major quantitat de les contribucions.

I no es parla d’una altra cosa, que es nota que venint despullats aquests pelacanyes, als tres mesos viuen millor que els més rics del país, i les seves dones ostentant luxe. Això diuen els montemolinistes i els pobles els escolten sense disgust.

Montemolinistes a la baixa Catalunya

2010-02-10T20:12:00.000+01:00

TARRAGONA‭ ‬9‭ ‬de març de 1847.

Els montemolinistes no paren de fer expedicions cada dia en aquesta província, i a més a més entren a les poblacions que volen, sense que ningú els ho impedeixi. Aquesta setmana passada, farà cosa de quatre dies, va entrar una partida de matiners a Falset sense armes. De fora estant, set d’ells, que anaven ben vestits i ben armats, es van emportar a dos o tres veïns, que van romandre uns tres quarts d’hora amb la seva forçada companyia; i en haver-los dit els darrers, que si se’ls emportaven per traure’n diners anaven malament, ja que no eren homes de recursos; els montemolinistes van contestar molt seriosament: que si tenien cara de lladres, que tinguessin entès que ells no tocaven ni volien res dels particulars, i que només els havien retingut perquè no poguessin informar immediatament de la seva presència. I després d’haver-los ofert cigars, els van deixar lliures. De resultes d’això van ser detinguts i conduits a declarar quatre o cinc sospitosos d’aquella població. Informat del fet un tal Satorres, va anar a trobar el senyor cap polític i comandant general de la província. En sortir el Satorres garant dels detinguts ( sembla ser que un d’ells inclús havia treballat en les eleccions a favor del candidat ministerial, que va sortir escollit, del partit de Falset) se’ls va deslligar quan eren a tres hores de Tarragona; no obstant, han entrat en aquesta ciutat per tal de declarar davant el comandant general.
Dies passats anava aquest senyor comandant general en persecució d’una gavella en direcció a Móra d’Ebre, sense adonar-se’n, que els facciosos el seguien a mitja hora de la rereguarda; ha tornat a Tarragona i diu que no ha vist cap matiner. Això no passaria sí no tinguéssim a la província un cap tan apàtic, i en el seu lloc hi hagués un general coneixedor d’aquest territori com n’hi ha algun d’ arraconat quan podria prestar bons serveis a la causa de la llibertat d’Isabel II. No sóc més extens, doncs ha de sortir el correu. Ja hauran llegit al Barcelonés d’ahir que diu de Terrassa.

Preparatius montemolinistes a Algèria

2010-02-09T20:12:00.002+01:00

Alger, 5 de març de 1847.

Des de les pàgines de l'Español a mitjans de març de 1847 s’urgia al govern espanyol a preparar-se, i evitar una altra guerra civil. L’alarma procedia del corresponsal d'Alger, que amb data 5 de març informava dels preparatius que feien els emigrats carlistes a Algèria per entrar a Espanya.
A Orà han estat presos un gran nombre de carlins mentre s’ocupaven d’embarcar caixes de fusells i municions, que havien de transportar a les costes de Torrevella, preparades de manera que dos caixes podessin ser portades per una bestia gran. El dia 4 ha estat detingut, en aquest país, el comandant de les files de Cabrera, Francisco Macarulla, el qual estava en correspondència amb els antics caps. Sembla ser que passen de mil els homes de la classe de tropa que han entrat a Espanya. Macarulla ha estat sorprès a casa per un comissari de policia, i embarcat en direcció al port de Toló per, des d'allí, ser conduït a Lió. També pareix que una senyora espanyola s'ocupa d’enganxar els carlins llicenciats de la legió estrangera, i dels de l'exèrcit de Cabrera, que després d'entrar a França van venir a buscar feina a Algèria.

Flix 1847

2010-02-08T19:49:00.002+01:00

Tortosa , 24 de febrer de 1847.

Ahir van entrar 100 infants i 12 cavalls a Flix manats pel capitost facciós Mau, del baix Aragó, i van tenir un curt intercanvi de trets amb els carrabiners, tot ferint un d’aquests. No serà estrany que qualsevol dia tinguem els montemolinistes a Roquetes.

Any nou bloc nou

2010-01-02T17:23:00.002+01:00

Any nou bloc nou, a partir d'ara aquest bloc mirarà d'esbrinar i mostrar tot allò poc, gens o mal conegut del passat de les Terres de l'Ebre. Hem canviat el nom, el vell Entre Ulisses i Kafka passa a dir-se Cròniques de les Terres de l'Ebre, que defineix prou bé que pretenem fer.

Creixement zero

2009-11-09T22:15:00.000+01:00

Avui que tothom en va ple, de preocupacions, mentrestant faig els deures, una feina que mai s’acaba, miraré de tornar a donar una mica de vida en aquest bloc, per parlar, no de corrupció, ni de pirateria, ni de la Lear, ja hi ha qui en parla de tot plegat; sinó de creixement zero. No heu inventat mai la sopa d’all? És un esport que practico freqüentment. Pensava l’altre dia en la idea que la població mundial no pot créixer més; i ves per on, Paul Ehrlich, de la universitat de Stanford, a qui no coneixia de res, expert en temes demogràfics, partidari del creixement zero des dels seixanta, s’aboca als mitjans de comunicació per dir exactament allò que pocs dies abans remenava en el meu cap amb poc coneixement de causa. El veure’l criticat a Libertad Digital m’ha acabat de convèncer, ja tinc un bon mestre de qui aprendre.

L'àngel exterminador

2009-05-03T16:30:00.003+02:00

És aquest un tema recurrent per a mi, des que vaig sondejar la informació
disponible a la biblioteca de Catalunya vers la Febre Groga de 1821, en ple
Trienni liberal. Sense treure’m la son, és un període històric que m’ha
obsessionat. Com no impressionar-se pel Vòmit negre que produïa la mort en la
major part del casos i no hi havia qui el parés entre la població de Barcelona i Tortosa,sotmeses a quarantena en benefici de la resta de la península. És clar que parlar precisament avui de la grip Nova, en plena ressaca eufòrica per la
golejada blaugrana també té delit, però és que m’agrada anar contra corrent.
Post festum pestum. Per no prendre-m’ho, tot plegat, seriosament, escolto K-lite una emissora de radio americana, ignoro la seva ubicació geogràfica concreta, que promet Soft rock all day i que sona ara mateix força bé, suau i fa companyia. Mira que aconsello sempre no fer dues coses a la vegada, i jo mateix no me’n surto. El pecat fa al pecador, entre cançó i cançó es posen a parlar de la salmonel•la. Inoportuns!

Ahir a casa de Rob, que va comprar la retransmissió del partit, ens hi
vam ajuntar un pomet de familiars de diversa afiliació futbolística. No cal dir la sensació d’irrealitat viscuda, una cosa que funciona excel•lent a Catalunya: un miracle. Algú en traurà conseqüències, o només ho aprofitarem per a donar-nos un "chute" d’optimisme i això és tot.

Servidor que veu la botella mig plena i mig buida al mateix temps, com ha de ser, recorda que això anava de la grip Nova. Quina altra sorpresa patirem després.
El terratrèmol al bell mig d’Itàlia, va estar una sotragada que, no hi cap dubte, fou un avís del cel, o de l’infern, si ho preferiu.
Està a punt de començar el campionat de motos on Pedrosa em pot donar una
alegria més, i jo aquí fent reflexions inútils. Sabeu que: vaig a posar la “tele” i demà serà un altre dia.
The more you listen the more you know, acaben d’anunciar a la K-lite. No ho tinc tan clar.

Una hora densa

2009-02-19T21:05:00.003+01:00

El fet d'escriure ja demana una mínima elaboració, com si diguéssim una certa falsificació de les nostres cabòries, això pensava mentre passejava la Laika, quan m'ha vingut al cap la figura de Josep Pla. No puc negar que si bé cada text d'en Pla hauria de ser, d'acord amb la tesi inicial, una falsificació; el conjunt de la seva obra, no hi ha cap dubte, que ens apropa al Pla que realment va existir i ser. Un gosset igual de diminut que la Laika, se'ns ha creuat pel davant, i els meus pensament han canviat de viarany de cop, anava amb tots els guarniments d'un gos ben cuidat i en canvi anava solt, sense ningú que l'acompanyés; m'ha semblat un misteri i no he parat, per un moment, de fer-me un munt de preguntes vers la mascota abandonada. Segueixo encara amb la idea d'escriure aquesta entrada de bloc en arribar a casa. A sobre l'escriptori em trobo un parell de fulls grapats, que m'ha deixat la Ventafocs; encerclat el primer amb un oval de tinta color rosa fosforescent, hi llegeixo: Museu Episcopal de Vic "Temps de sometents". Guerra del Francès i batalla de Vic. Ara si que trenco la seguida que portava, i recordo que encara no se quin paper va jugar el sometent procedent de Tortosa, que sota les ordres de Rosset, canonge i membre de la Junta corregimental, sembla que o no va arribar a temps o no va jugar un paper gaire brillant. Obri la porta de casa la Frostdame, amb pocs rituals, fent honor al seu nickname, surto de l'estudi a comprovar que és ella i em sorprèn en ensenyar-me la compra amb entusiasme, un conjunt de bosses especialitzades, paper, ... per a les deixalles. També em mostra la brusa que porta amb un tigre dibuixat, trau una samarreta que es va comprar a la Maquinista, amb Garfield i Oddie pintats, en un tres i no res m'ha definit en Garfield com esquerp i cínic i a Oddie com carinyós i beneit. Diu que se'n va a jugar Vampire a l'ordinador. Caps i trons, no acabaré mai, arriba la Ventafocs, la Laika no para de demanar-li l'atenció. Ve cap a l'estudi, entra, em fa algun comentari sobre el missatge del museu de Vic. Se'n torna a parlar amb Frostdame. Aquest text s'està fent llarg com un dia sense pa. Si no l' hagués escrit aquesta hora s'hauria esvaït com un dibuix a la sorra de la platja, com ho farà el dia d'avui.

El far que no hi és

2009-02-18T20:25:00.003+01:00

El panorama és desolador no perquè es vagi a enfonsar el món com sembla que prediuen els columnistes més avesats a resseguir l’actualitat, més aviat pel desconcert general, on s’ha de mirar per trobar una guia o un senzill far que ens serveixi de referència? que se n’ha fet de la il·lusió per l'Obama? Que poc ha durat, prou dificultats té ara per tirar endavant un pla econòmic al que ningú sembla fer massa confiança.

Les notícies sobre corrupció a l'Irak tampoc ajuden gaire. Estic parlant del capitalisme mundial, dels economistes que s’han passat anys i panys demanant desregulació com una manera d’afavorir inversions i creixement econòmic, sembla mentida que el pet de la bombolla d’Internet no advertís els inversos en productes financers cada vegada més virtuals. El segle XXI, el de la informació, i mai hem estat més mal informats.

Quina amargor en aquestes línies! Deu ser que estic cansat.

Què és un diari?

2008-06-06T20:34:00.002+02:00

Periòdic informatiu que és publicat cada dia. La típica entrada d’enciclopèdia no ens diu tota la veritat. L’essència del diari rau en la seva golafreria. Un diari s’empassa notícies, d’edicions anteriors, que dic notícies, seccions senceres, cap diari resisteix les edicions posteriors, Una u altra acabarà devorant part del seu contingut fins que al llarg d’un període no massa llarg no en quedi res, res de res. Avui, 6 de juny del 2008, encara podem llegir amb un cert interès les informacions d’aquests titulars: L’endemà del congrés d’Esquerra, Tots pendents d’ERC, Hillary donarà ple suport a Obama, El BCE es prepara per apujar els tipus d’interès al juliol, Criteria es declara pendent d’una bona oportunitat per comprar un banc a Europa. Ja podem imaginar les capçaleres de les notícies caníbals que devoraran les d’avui: La nova direcció d’Esquerra manifesta..., Hillary i Obama han acordat..., El BCE apuja els tipus... , Criteria compra el banc x.

Quina força informativa, o testimonial, els quedarà a les d’avui. Ni tan sols la de recordatori. Una vegada deglutides esdevindran un residu més amb baix contingut per reciclar, palla a la vista dels investigadors, dormiran oblidades i ignorades.

Què és un diari?

Els límits de la interpretació d’Umberto Eco

2008-05-25T12:46:00.003+02:00

Llegir Els Límits de la interpretació ( Edicions Destino, Barcelona 1991) d’Umberto Eco ha estat, a més de la satisfacció de fer tot un munt de descobriments vers la interpretació de l’escriptura , un exercici de gimnàstica mental sostingut.

No podia imaginar les cites i referències literàries o textuals que els crítics i autors com els mateix Umberto Eco utilitzen. D’un autor menys preparat i excel·lent en diríem simplement plagis. Eco reconeix constants cites, en els textos narratius seus com El nom de la rosa, a d’altres textos aliens històricament anteriors.

També ens prevé dels excessos interpretatius com voler trobar referències maçòniques a La Divina Comèdia de Dant, o la busca d’un autor desconegut de les obres de Shakespeare.

Potser m’ha sorprès per sobre de tot la relació sempre conflictiva entre el que ell anomena la inaccessible intenció de l’autor, la discutible intenció del lector i la intenció del text; que adquireix, una vegada escrit, vida pròpia; sembla ser que per sobre de la intenció original de l’autor, perquè no sempre el que vol dir és allò que realment diu.

Tampoc té pèrdua l’excés de meravella, que ignoro si és un concepte propi d’ell o n’és manllevat, d’altres autors. Defineix L’excés de meravella com la propensió a trobar significatius els elements més aparents. És a dir si per una banda és productiu llegir sospitosament el món, de l’altra no es pot abusar i trobar indicis arreu per un excés de meravella.

Aquestes pinzellades amb poca traça difícilment poden il·lustrar la riquesa del text, al qual us encoratjo a immergir-vos-hi.

Paraules oblidades

2008-05-23T20:18:00.003+02:00

Quin és el motiu que hi hagin paraules que s’esvaeixen del parlar quotidià? Què ho fa? Els filòlegs en deuen tenir, de respostes, sinó els lexicògrafs. Amb tot i amb això no renuncio a dir-ne la meva. M’han vingut al cap dos exemples: tabalot i rebombori. Indocumentat com sóc en la matèria, abans de seguir, he volgut verificar la seva presència a Internet. I sí que hi són, ara bé d’una altra faixó. Més aviat com a textos gravats a qualsevol làpida. Ja se sap! A Internet i a l’estiu tota cuca viu.

Com hem de dir tabalot en algú, terme sobretot utilitzat per qualificar les accions irreflexives amb resultats dolents de la canalla; quan les reflexions dirigides a la quitxalla estan desprestigiades del tot, i allò de: al pa pa i al vi vi són figues d’un altre paner.

Cas diferent és el de rebombori, aquesta paraula essent rural sobretot (on es pot detectar un rebombori si no és en un ambient silenciós, de poc soroll) ha deixat de tenir sentit en un món urbanitzat on el rebombori hi es consubstancial, de manera que esdevé banal senyalar-lo amb un mot. Tanmateix tenim més a mà la paraula soroll, curta i eficaç.

Sigui com sigui no em direu que no són les dues boniques i sonores: rebombori, tabalot, tabalot, rebombori, rebombori, tabalot...

Un punt a l'espai

2008-05-22T21:15:00.001+02:00

És com si et moguessis d’acord a la proximitat o llunyania d’un punt imaginari a l’espai. Digues-li: il·lusions, expectatives, normes, obligacions, necessitats, moda... El teu benestar es inversament proporcional a la distància que hi ha des de la teva situació al punt.

Hom prova de realitzar moviments d’aproximació al referent. Els factors externs que no controles distorsionen de tant en tant el teu esforç. La cosa va a pitjor quan el punt esmentat segueix una trajectòria arbitrària. Hi ha qui llegeix l’horòscop cada matí.

Textos exquisits

2008-05-21T21:56:00.003+02:00

Entremig d’una busca constant de textos que m’il·luminin una mica més en l’art de saber representar mitjançant paraules escrites pensaments o esdeveniments amb aquesta nostra malaguanyada llengua, em ve al davant del navegador la tesi de la Doctora Núria Alturo Monné: La semàntica verbal del català, text de consulta oberta infreqüent, i comprovo que encara es pot aprendre amb un relat exquisit. Hi navego, en un mar de conceptes intuïts, sempre en perill de naufragi. I em resta temps encara de seguir aprenent-me’l.

A la biblioteca de Santa hi trobo exposada Les Closes, narració de Maria Àngels Anglada. Fullejo el llibre tot just per descubrir-hi un llenguatge rústic i acurat amb coses antigues del dinou, dos segles enrere, una altra de les meves dèries, amb expressions exquisides com: “El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers, i de freixes que clouen els prats...”. Me l’emporto en préstec amb cinc llibres més. Només demano temps per poder assaborir-los.

Ponts trencats sobre aigües turbulents

2008-04-20T19:09:00.001+02:00

Els romans d’una banda i els ibers a l’altra, hom té la sensació d’experimentar un déjà vu. Manolo Tomàs, l’Astèrix, o si ho preferiu el Ramon Cabrera d’aquest guió haurà de convèncer primer la tribu, o les diferents partides, i buscar, després, aliats en terreny enemic. Persuadir Barcelona tan maltractada darrerament serà la tasca més dificultosa, no n’hi haurà prou amb frases com: nova cultura de l’aigua, el riu és vida, o passejar el nus gordià. Cal ser més clar, més pedagògic que l’enemic.

Qualificar el contendent de traïdor no ajuda. Aquesta no és una guerra de guerrilles. Les ciutats volen seguir creixent i els pobles es volen convertir en ciutats. S’haurà de lluitar casa per casa, és una guerra urbana i de posicions, s’ha d’avançar aconseguint el màxim espai social possible. Tomàs té al seu favor conèixer bé el guió, no haver baixat mai la guàrdia mentre a les Terres de l’Ebre els ciutadans delegaven a l’estat la defensa del riu amb el vot massiu als socialistes.

Una vegada més el territori contra tothom. No m’ha estranya gens, és una constant històrica. Quan encara està pendent la neteja dels sediments contaminats de l’Ebre a Flix, i és calent l’assumpte de la migració lliure de les partícules radioactives de la nuclear d’Ascó.

Em temo que amb mentides i amb intencions dissimulades des dels governs només han aconseguit volar els ponts. Caldrà un canvi radical de talante per persuadir la gent de l’Ebre de no anar a la guerra.

Ara parlo jo

2008-04-19T11:02:00.000+02:00

Charlie Reixach treu al carrer el llibre amb l’intel·ligent títol d’Ara parlo jo publicat per l’editorial Ara Llibres. He llegit la referència d’aquesta opera prima a Internet i m’ha sobtat la contundència de la cita de la pàgina 128: « De petit ja tenia clara una cosa: volia ser futbolista. I no només ho tenia clar, sinó que estava convençut que me’n sortiria. Sempre ho vaig saber. Per què? Ho sentia dins meu. I ho veia. Per això, pràcticament res del que m’ha passat a la vida m’ha sorprès. Sabia que triomfaria al món del futbol... »

Reixac era el jugador favorit d’un servidor. Quan la família es va traslladar a Barcelona des del Montsià, una de les meves activitats lúdiques de cap de setmana consistia a esmunyir-se, amb un bon amic, per sota d’un tros de tanca malmesa del Camp Nou, prou lluny del personal de la casa. Hi havia una doble emoció en la feta, no cal explicar-ho.

Que fos un jugador criticat encara l’enlairava més, sobretot quan aconseguia fer un gol sense despentinar-se gaire, cosa que contra tota lògica a molta gent li semblava un demèrit. El batallador Kubala corresponia als temps heroics de mon pare. Reixac ja anava bé en aquella època on el gris era el color dominant, li donava color, feia els gols amb tiralínies com si no costés, com si fos fàcil. Així ho veia jo i així ho recordo, es possible que les anteriors conclusions siguin el resultat d’haver-li vist fer només uns quants gols, una mostra escadussera, en un temps curt de la seva llarga carrera esportiva.

No volia, quan m’he posat a teclejar, parlar de Reixac, és el títol paradigmàtic del seu llibre: Ara parlo jo que pretenia utilitzar com a bumerang contra alguns caps il·luminats que avui i ahir i abans d’ahir pensen i pensaven sense dir-ho: ara parlo jo, ara parlo jo... emmirallats en les pròpies biografies tristes, grises sense color. No diré noms ni del món de la política ni de la premsa, però la llista seria llarga, llarguíssima.

I ara que he rellegit aquest text pretensiós potser m’hi afegiria.

Llengües que moren

2008-03-01T12:46:00.002+01:00

Feia dies que no passava per la biblioteca de Santa, l’ordinador de sobretaula ocupat m’ha fet decidir. He agafat l’edició de febrer de l’Avenç amb desgana. La combinació del títol Les llengües de França amb el cognom de Joan Daniel Bezsonoff atreu la meva atenció.

La varietat lingüística encara subsistent a l’estat veí, i el seu testimoni directe m’encanten. El cors, el bretó, les variants de l’occità, gascona i llemosina.

Deliciós quan explica per acabar el benestar de les visites a la casa dels seus amics a Fabrezà: “ mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, d’occità i de català... A casa seva el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida, trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

Somnis elèctrics

2008-02-27T19:47:00.004+01:00

Em van semblar fora de lloc les al·lucinacions noctàmbules d’en Robert, ni que sigui adormit la seva tendència és a desvariejar, li tinc dit, i no sembla impressionar-se, per les meves observacions. Avui hi ha tornat, no fa més d’una hora, quan he tret a passejar la Laika, en girar cap al carrer Picasso, l’he vist mentre pujava la costereta esbufegant. A la mà dreta portava un diari que estrenyia com si volgués impedir que s’escapés, ha arribat a la meva alçada, i de cop m’ha plantificat el diari davant del nas. Mira, mira que diu – insistia brandant el manyoc de paper a sobre dels meus ulls -. Primer calma’t i després explica’t -li he remarcat amb un to de veu adient-. Noruega crea un refugi per a les llavors de tot el planeta – M’ha llegit literalment - . I que hi pinto jo en tot això? ¿ No m’estaràs fent responsable de la desaparició de la flora del món mundial?

Ni m’ha escoltat, portava un discurs dels seus per abocar-me, i me l’ha abocat, i tant si me l’ha abocat: que si li agradaria viure dins de 2000 anys per veure com va el projecte, que si s’havia començat a imaginar com seria el món aleshores, que si no hi haurà cotxes, que si tots es teletranspotaran, que això produiria nous problemes, perquè en teltransportar-se hi haurà pèrdues d’informació i canvis de personalitat, que si hom es podria transforma en un altre. Com he pogut l’he anat parant, poc a poc, i l’he tallat del tot amb una de les meves observacions estúpides que amb ell li van com anell al dit. Escolta, li he dit solemne. Com vols que em preocupi pel que passarà d’aquí a 2000 anys, si ni tan sol sé com anirà el tren de la Llagosta demà pel matí.

Ha tallat en sec, ni una paraula més, només li he sentit “fotre”, ha girat cua i m’ha deixat amb la silenciosa companyia de la Laika. Aleshores, amb aquella pau somorta del carrer Piucasso a l’hora baixa, sembla que he trobat a faltar les seves dèries i m’he posat a imaginar l’estació de la Llagosta d’aquí a 2000 anys: la màquina cancel·ladora de fora la caseta seguia sense arreglar, l’Organisme gestor del sector Nord-oriental de la península Ibèrica estava negociant el traspàs de les llançadores de proximitat, la caseta igual de llefiscosa... La vibració del mòbil a les 6,30 m’ha despertat, les noticies anaven desgranant les habituals desgràcies. No hi havia novetat en els trens de rodalies. Justa la fusta avui tornaria a arribar tard al treball.

Els somnis elèctrics de Robert Lasantiga

2008-02-26T21:18:00.001+01:00

En Robert no hi voldria ser aquí i ara, a Barcelona, voldria viure en un altre lloc o sofrir un desplaçament en el temps. Que en seria de llarga la llista si demanéssim opinions. Hi és a contracor, cosa que fa que tregui guspires, i foc pels queixals sovint. Que n’és de babau. Encara ningú li ha sabut plantificar: “que a lo hecho pecho“. Porta una dècada descol·locat. I no es capaç d’entendre que és un mal general. Aquest matí m’ha explicat que havia tingut uns somni raríssim. És veu que feia una sortida de col·legi a Port Aventura, cosa gens estranya si no fos que fa més de vint anys que va acabar Dret. Entrava en una atracció dita La Cova i sortia en una altre planeta amb una atmosfera sobrecarregada d’electricitat, amb llamps i trons sense parar; i fot-li a ploure. -Noi- li he dit-. Això t’ha sortit de la por obsessiva de que ens quedem aquest estiu sense aigua. – No ho sé- m’ha contestat -. L’únic que et puc dir es que m’ha agradat, hi havia una vall tota plena de cases excavades a la roca. I no creguis que eren troglodites, no. Era una civilització més avançada que la nostra que ja estava de tornada, fins i tot havien reduït en varies generacions la població per no ser un llast per al seu planeta. Després he sentit un soroll com un timbre he sortit d’una de les cases i resulta que m’he vist davant la porta de Caixafòrum, el mòbil vibrava com un boig i m’he desempallegat dels llençols com he pogut. La crua i odiosa realitat, tenia un cas de divorci exprés, he agafat la cartera i he sortit corrents. Portava sabates de diferents models però sóc tant insignificant que ningú se n’ha adonat. T’ho pots creure?- M’ha preguntat amb aire de resignació.

Autors en busca de lectors

2008-02-21T20:03:00.003+01:00

Morir d’èxit. Més d’un bloc ha plegat perquè els comentaris que li han penjat comprometien l’autor. D’altres comentaristes fan acte de presència per promocionar el seu. La majoria de blocaires entre els que m’incloc no tenen audiència. I quan tens audiència no pots treure’n cap conclusió clara o satisfactòria. Que com puc opinar si no tinc audiència? No he dit que no tingui audiència, he dit que no tinc audiència com a blocaire.

En ser gat vell a Internet, encara recordo les navegacions heroiques des de Compuserve amb el Mosaic i amb Gopher, hem pogut aconseguir un petit nínxol, tot fent cas en aquella dita castellana "Quien da primero da dos veces". Un domini amb subsistència assegurada encara que no hi digui res: historia.org, un vell projecte adormit, cansat. Amb 1.596 visites el mes de gener i amb 16.539 acumulades entre març del 2007 i el dia d’avui.
Ara la cosa té gràcia, quan analitzes les visites et trobes que la majoria procedeixen de servidors pl. Són de polonesos reals. El domini d’un polonès virtual visitat pels autèntics.

historia.org

L'AVE

2008-02-20T19:22:00.004+01:00

El tren d’alta velocitat era avui a l’estació de Sants, davant mateix de l’andana on agafo el tren de Vich, el segle XXI i el XIX tan a prop un de l’altre, qui ho havia de dir. Anit vaig demanar la càmera digital a la noia, que va passar el cap de setmana a Ulldecona. Em va ensenyar la filmació d’una perdiu, deuria estar ferida perquè es va deixar apropar sense arrancar a volar. Mon pare presumia de matar-les al vol amb l’agilitat de caçador expert, ma filla compadia el pobre animal, alguna cosa hem avançat.

El regional que passa per Ulldecona tarda tres hores en arribar-hi. És a dir està més a prop Madrid de Barcelona que no pas Ulldecona. això ho han entès els de la Caixa, sinó visiteu Caixa Forum Madrid. I no ús explico que, avui mentre arribava l'AVE, el tren de Sant Celoni entre d'altres s'endarreria mitja hora.

El segrest de diòxid de carboni

2008-02-19T20:14:00.006+01:00

No sé si riure o plorar, jo ja no tinc edat per aquestes males notícies. Em trobo avui a la bústia el setmanari L'ebre del 15 de febrer. A la pàgina 35 una notícia delirant, La Terra Alta podria acollir un dipòsit subterrani de diòxid de carboni.

Entre Batea i la Pobla de Massaluca se situaria la deixalleria de CO2. Sembla ser que ja estan distribuïdes la resta d’ubicacions. Es Tractaria de restar contaminació a l’atmosfera, emmagatzemant-la sota terra. La pobra Batea va ser una de les poblacions que més va sofrir les depredacions durant la guerra del Francès; a sac, quan arribaven els napoleònics i, manu militari, per mantenir les tropes amigues. He llegit les lamentacions d’aquella època, de puño y letra, dels regidors d’aleshores i feien pena. Ara, que la vulguin convertir en una reserva de contaminació atmosfèrica, no té nom.

Als caps pensants els ha donat per l’underground, després de la planta de gas de vora Alcanar. Com no se'ls ha acudit fer pisos soterrats i baratets per a la joventut.

L'extrem sud

2008-02-17T12:36:00.005+01:00

Aquesta setmana, he escoltat dues referències geogràfiques en relació a les terres més meridionals de Catalunya, altrament conegudes com Les Terres de l'Ebre. Denominació generalment acceptada, encara que no reconeguda institucionalment. Escolto a La Plana ràdio l’expressió: l’emissora del sud de Catalunya. Si considerem que està emetent des de Santa Bàrbara, població del Montsià, sembla una descripció geogràfica correcta, res a dir. En canvi, en una emissora Barcelonesa escolto que no plourà a Catalunya, que només hi haurà pluges, a l’extrem sud de Catalunya, als Ports, i que el pantà d'Ulldecona està ple. Un servidor que ha comés el pecat de tenir una petita segona residència a Ulldecona, demano perdó mil vegades per tenir una segona residència quan hi ha qui no te pis, pensa si quan es desplaça des de Santa Perpètua, des del Vallès Occidental, en aquella població tan allunyada del centre del món, viatge de no més de dues hores en cotxe, viatja a l’extrem sud, a una mena de Patagònia catalana, o potser a les terres Australs o està realitzant el viatge del capità Cook sense saber-ho. Servidor no coneix gaire la Catalunya Pirinenca, no he anat mai a Sort a comprar loteria a La Bruixa, però mai se m’acudiria dir que està a l’extrem nord.

Em va molestar l’expressió extrem sud perquè encara hi ha una mentalitat residual en sectors de la ciutadania barcelonina, per a la qual el territori més enllà de Port Aventura és terra ignota. Com si els catalans i catalanes poguéssim menystenir ni un pam del nostre petit país.

Impressions

2008-02-16T11:57:00.004+01:00

Sembla que a una certa edat ja no ens hauríem d’impressionar gaire bé de res. He deixat l’antivíric escanejant i esborrant una plaga de troians, amb la decisió d’anar a comprar el diari i el pa com cada dissabte, davant del quiosc en remenar les butxaques m’he adonat que no portava la cartera i, en calderilla, tot el meu capital no passava d’un euro, mentre prenia la transcendent decisió de comprar o l'Avui o la barra de quart, he escoltat comentar al quiosquer, amb un castellà d’accent andalús, la parla dominant aquí a La Mogoda. la Vanguardia sortirà en castellà i en català com el Periodico, "si ahora ya se vende poco".
He agafat el diari, he pagat, fullejo, paro en un entrevista a Joaquim Horta, poeta i editor, feta per David Castillo, que porta un títol dur: "No sé si ens vam equivocar lluitant tan fort per Catalunya", Arribo a la darrera qüestió. David Castillo li pregunta- Com veu el país actual? -Horta contesta sense pietat - Per mi, Catalunya es va acabar l’any 39. I ho repetiré tantes vegades com calgui: amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona es va acabar la societat catalana. M'ha deixat fet pols. Ara bé, Déu estreny però no ofega. Segueixo passant fulles, i bes per on, un article de Montse Frisach - Memòrias amb humor - vers un altre veterà, Joaquim Muntanyola, dibuixant del Be Negre, Patufet i TBO, creador de personatges entranyables com Josechu el vasco. Absolutament optimista als seus 93 anys comenta amb fina ironia - "Ja se que això no pot durar gaire, però m’estic acomiadant del món d’una manera agradable. M’agrada riure, menjar, veure, i tinc nous amics jovenets de 80 anys".

Converses robades

2008-02-14T19:39:00.003+01:00

No acostumo a parar l’orella al tren, quan vaig a treballar, més aviat viatjo mig endormiscat, de peu, penjat com un pernil de la barra, que subjecta el sostre entre porta i porta, amb poques possibilitats de "pillar" un seient fins a l’estació del passeig de Gràcia, i els/les xerraires de bon matí em posen dels nervis. Avui ha estat tot ben diferent. D’entrada, un pare, darrera meu, alliçonava sa filla; ella li enunciava la llista d’amigues, el pare li ha preguntat si encara anava amb una determinada companya... la cosa que es feia densa ha acabat, per a mi, amb una d’aquelles frases salomòniques que de tant en tant ens agrada dir als pares: ... sí, quan estàs en el seu interès molt bé però quan ja no interesses et donen la patada. He pensat que aquella xiqueta, segurament amb presses d’entrar a l’adolescència, quedava a anys llum de les reflexions paternes. I jo me he allunyat buscant un espai més asssosegat al vagó, moviment premiat amb un seient buit i tranquil. La tranquil·litat si més no ha durat poc. Una colla sorollosa i amb humor ha pujat abans d’entrar a Barcelona, pel tipus de comentaris, estic per afirmar que eren mestres de la pública, avui en vaga, o no; fins i tot s’han posat a explicar acudits. Cal remarcar que l’ambient normal d’un tren de "commuters" és el silenci d'una biblioteca d’estudiosos i lletraferits. Un dels acudits venia a dir, en castellà: Sabes por qué de un conejo y un gallo que han nacido el mismo día y a la mima hora, al cabo de dos años justos, el gallo es mas viejo... porque el gallo tiene diez años...y pico. L’altre acudit, també en castellà, explicat per la mateixa dona, no era pas tan subtil: Sabes en que se parece un hombre a un restaurante chino... En que empiezas con el rollito de primavera y terminas con el cerdo agridulce.

No se si preguntar-li a la meva mitja taronja quan arribi si ja estic en la fase del porc agredolç.

El Circ com a metàfora

2008-02-13T19:32:00.002+01:00

Aquest matí a les 7'50 el tren, que ensenyava el llum minúscul de lluny, encara no havia arribat a la Llagosta. La Laika desconcertada que a l'esplanada de davant l'estació hagués aparegut del no res un circ a mig muntar i una pila de caravanes, ha començat a bordar sense parar. L'he entès, quelcom amenaçava el territori del seu passeig matutí. No he pogut evitar de pensar en la quantitat de circs que ens munten i com no parem, també nosaltres, de bordar a tort i a dret. Com m'agradaria de pertànyer a un país "normal" d'una vegada, i no sentir-me, amb raó o sense, amenaçat; ni haver de bordar sense parar com ara mateix.

Els dies i les hores

2008-02-12T21:22:00.000+01:00

Aquest matí el tren ha arribat a la Llagosta amb retard. Quan el dia comença malament, opino, temo, es ja una superstició en mi, que seguirà igual de torçat. No l'he errat gaire, però si he de fer cas en aquestes presentacions PowerPoint tan edulcorades, que ens envien els amics i les amigues, potser sóc una mica pessimista, i el dia, de fet, ha estat un dia com tants d'altres; és a dir, anar a treballar, tornar a casa, treure la gosa, actualitzar el fotoblog, escriure quatre paraules aquí i preguntar-te: Com anirà demà el tren?

Terror

2008-01-25T20:38:00.000+01:00

Terror és el missatge repetit, una i altra vegada, ahir i avui, la premsa ha de vendre paper amb lletres i aquestes fan fila desesperadament per tal de no néixer orfes de lectors. La radio i la televisió no defrauden la tendència general d'un periodisme trist.

Migjorn

2007-11-03T10:26:00.001+01:00

Al migjorn que el cos

demana repòs,

arraulit d’una bella caminada.

Jeure com un gos

en qualsevol racó;

la mirada closa,

el senderi absent,

protegit de la darrera andanada.

Boca de llop,

badalls lents

que furguen el silenci,

absències, no fer res

en una soledat adelerada.

Al migjorn que el cos

demana repòs,

arraulit d’una bella caminada.

Jeure com un gos

en qualsevol racó;

la mirada closa,

el senderi absent,

protegit de la darrera andanada.

boca de llop,

badalls lents

que furguen el silenci,

absències, no fer res

en una soledat adelerada.

Al migjorn que el cos

demana repòs,

arraulit d’una bella caminada.

Jeure com un gos

en qualsevol racó;

la mirada closa,

el senderi absent,

protegit de la darrera andanada.

Boca de llop,

badalls lents

que furguen el silenci,

absències, no fer res

en una soledat adelerada...

El foc infernal de Califòrnia

2007-10-24T20:36:00.000+02:00

El juliol de 1998 van cremar a Catalunya 27.000 hectàrees de bosc. Em va semblar un foc infernal, unes flames desmesurades per a una administració poc preparada, escassa de mitjans. Posteriorment han hagut d’altres incendis desastrosos a Austràlia, Portugal, Grècia i ara: no va més a Califòrnia. A les administracions de mentalitat urbana els costa de preparar-se per a una gran desfeta es digui Katrina o incendi intencionat, sempre poden al·legar que ha estat una catàstrofe. Les xifres del sud de Califòrnia busquen el record Guinness amb deler. El superhome de la pantalla i governador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger es manifesta impotent sota el pes d’unes dades massa contundents: almenys mig milió de persones desallotjades, vents de més de 80 kilòmetres per hora, 16 incendis i 170.000 hectàrees cremades, per no parlar de les cases, morts i ferits. L'incendi desbocat amenaça Tijuana a Mèxic.
¿Quan els exercits tindran funcions civils a més a més de les militars, i protegiran realment el territori i la població de llurs nacions?

Paraules abstractes sofriments concrets

2007-10-23T20:23:00.000+02:00

Altermundisme, alterglobalització són conceptes relativament nous que personalment trobo poc atractius, tot i que no passo dels temes vers els quals mostren una evident hipersensibilitat. Sembla que consideren un determinat espai integrat per empreses multinacionals, Estats Unit, globalització, capitalisme, països desenvolupats com l’espai del mal. Una lògica de blanc i negre, de bons i dolents que no difereix de la lògica Bush, encara que situat aquest a l’altre extrem de la corda. Quan critiquem a l’altra part de la manera desaforada tan de moda avui dia, tornem a dinàmiques mortes com el binomi liberalisme absolutisme del dinou, o la guerra freda, est oest del vint-i-un. I és que amb formulacions abstractes en les que es denúncia el capitalisme, la globalització com la mare de tots els mals del món, hom no es veu part del problema, el culpable sempre és aliè a nosaltres, sants il·luminats per la gràcia de no se sap quins coneixements superiors amb un bagatge ètic per sobre d’aquells desgraciats que encara no han vist la llum. Tots som part del problema. L’espècie humana hem situat el globus de les altres espècies com a les nostres subalternes alimentàries o no, i a la Terra la usem de colònia amb tots els drets de conquesta sense quasi bé limitacions. El 2007 som 6.602.236.753 depredadors quan el 1996 n'érem 5.754.816.178 i el 2015 es calcula que en serem més o menys 7.225.000.000. That's the big problem !
Vaig a tirar les quatre bosses d’escombraries que hem generat a casa la Family i perdoneu pel pal, és dimarts.

Individu multitasca

2007-10-22T19:49:00.000+02:00

Escriure, què? Els dilluns sempre seran dilluns. Cansament, manca d’energies per portar a terme la llista d’assumptes que es van acumulant a l’agenda i ganes d’engaltar el proper pont per disposar d’uns dies més de treva. La vida del commuter és la guerra. Estic escrivint aquest bloc amb l'AbiWord perquè permet tenir obert al mateix temps el programa de canals postcast Miro, que a la vegada em facilita fonts d’informació foranes i mantenir fresc l’anglès. El temps, bé escàs, i la facilitat de les Tic ens arrastren a un carreró sense sortida la multitasca. Tinc davant a la CBS la Hilary Clinton de campanya. La Laika, la pequinesa, ja demana de sortir a donar el passeig ordinari. Penso que he de fer quan torni del passeig, de moment deixo el programa Miro que actualitzi els canals...

De Santa Bàrbara a Santa Perpètua

2007-10-02T20:37:00.000+02:00

Al llarg del temps es donen un seguit de casualitats. En el meu cas han estat freqüentes. Vaig començar la meva vida laboral en una botiga del carrer de Sants i després de força vicissituds, canvis i tancaments d’empreses vaig tornar a treballar molt a prop del primer lloc, on sembla que tancaré el cercle quan arribi l’hora. Als catorze anys la família va trasplantar-se de Santa Bàrbara (comarca del Montsià) a un principal del carrer Rech Condal de Barcelona, a tocar de l’arc de Triomf. No tardaria a llegir al vell Diari de Barcelona, en edicions del segle XIX, els anuncis del preu d’olives, llenya i altres productes de Tortosa als magatzems del mateix carrer. Recordo que em vaig sentir una mercaderia més arribada d’aquelles terres, sobretot pel primer sou de 3.500 pessetes.
Després d’anys de contribuir a l’engrandiment de la City, torna a empaquetar i amb la nova família buscat pis fora de Barcelona perquè al Guinardó on vius els pisos dignes són inassequibles per a un treballador i una treballadora. Cap a Santa Perpètua falta gent, al Vallès Occidental, això sí a quatre passes de BCN, però déu n'hi dó quines passes més llargues, que si peatge, que si la línia de tren és d’una sola via, que si estació de la senyoreta Pepis. Ma filla sempre li ha dit Santa. Aleshores jo també li hauria de dir Santa a Santa Bàrbara. I aquest bloc, de fet, hauria de portar el títol: De Santa a Santa.

Trilogia de Nova York

2007-10-01T20:07:00.000+02:00

Tres vegades he demanat en préstec a la biblioteca de Santa Trilogia de Nova York de Paul Auster, la darrera he encetat La ciutat de vidre i l’he llegida d’una tirada, ara bé, en començar Fantasmes trobo que els personatges porten noms com: Blue, Black, White; i aquestes paraules, un servidor les associa a frases en anglès de primer de primària: The blue crayon, a black crayon ... Cosa que me les inutilitza aplicades a identitats humanes. De manera que he estat incapaç de seguir la segona narració de la Trilogia. És clar que en qüestió de llibres no tinc manies i he saltat sense xarxa a la tercera, L’habitació tancada, que he llegit amb ànsia d’arribar al final. El nihilisme de Fanshawe, l’escriptor que renuncia a publicar la seva obra, la fugida. Tota la història té un sabor agredolç. M’he volgut imaginar Fanshawe com l’alter ego de Paul Auster, això me l’ha fet assaborir encara més.

El missatge a l'ampolla

2007-09-30T17:11:00.000+02:00

Potser res és més semblant a un bloc que el missatge d’un nàufrag dins una ampolla llançat a la immensitat de l’oceà. El bloc, els blogs i les bitàcoles van començar amb esperit Robinson Crusoe. No hi ha dubte que l’impuls inicial encara hi és, però aquest territori està condemnat a ser colonitzat per professionals, polítics, empreses i negociants. Esperem que sempre quedi una illa per anar llençant ampolles.

Windows on the World (Finestres sobre el món)

2007-09-16T12:17:00.000+02:00

Frédéric Beigbeder autor francés nat el 1965, fill de Christine de Chasteigner traductora de les novel·les rosa de Barbara Cartland. Fill de pares divorciats quan només té tres anys, creix sense la figura paterna. Aprofita el drama de l’11 de setembre de 2001 a les torres bessones per esplaiar-se de la seva solitud irremeiable entre descripcions calidoscòpiques del món occidental (França-USA). A Windows on the World ( Finestres sobre el Món), el restaurant de VIPS del pis 107 de la torre Nord del Word Trade Center. Imagina l’antiheroi Carthew Yorston, que ni tan sols ha estat capaç de fer de pare, amb els seus dos fills atrapats. La història va alternant amb les reflexions del propi autor, mentre pren un cafè al pis 56 de la torre Montparnasse a París. Es presenta ell mateix com un personatge escèptic i un pel cínic entre molts altres defectes, que sembla una acte de contricció per l'èxit assolit, façana poc creïble si observem que a pesar de tot el que ens vol dir publica un llibre cada dos anys, i no ha deixat d’encadenar una intensa activitat professional com a editor, publicista, crític literari... El seu major mèrit haver fet una novel·la lleugera de fàcil digestió amb un tema pràcticament tabú: el sofriment individual de les víctimes de l‘11S.

HELLO WORLD!

2007-09-08T13:02:00.000+02:00

Hello World! Hola món!
Així acostumaven a començar els primers programes del llenguatge de programació Java. Demostracions que es limitaven a escriure a la pantalla aquella frase. Aquest és el meu primer bloc en català. I que millor que saludar quan arribes en un lloc.